Mestre i consultor de diversitat, Pineda ha participat el cicle de xarrades-col·loqui “En primera persona” de la Fundació Caixa Castelló, que s’ha celebrat en el Saló de Recepcions de la Diputació de Castelló i ha comptat amb la participació de la vicepresidenta de la institució provincial, Patricia Puerta
Pablo Pineda, mestre i consultor de diversitat, ha vingut a Castelló, convidat per la Fundació Caixa Castelló per a participar en el seu cicle de xarrades-col·loqui “En primera persona”. La trobada ha tingut lloc en el Saló de Recepcions de la Diputació Provincial de Castelló, on s’han aplicat totes les mesures de sanitat enfront de la Covid-19, i ha comptat amb l’assistència de la vicepresidenta de l’entitat, Patricia Puerta.
«Els anys 90 van ser la meua dècada, vaig aconseguir dues fites en pocs anys”, ha afirmat el convidat. “Més que personal, va ser un moment social, per tot el que representava en aquella època. Va ser un moment molt bo perquè començava a notar més visibilitat». De fet, va aconseguir arribar a l’institut, accedir a la universitat i graduar-se en Magisteri, però assegura que no va ser un camí fàcil perquè «molts professors» no li «volien» i van votar perquè no entrara al centre per a estudiar Secundària. No obstant això, assegura que els entén: «Jo comprenc a la gent i les seues raons. Anys després un dels meus professors em va confessar que havia votat perquè no estiguera en l’institut».
Respecte a la Síndrome de Down, Pablo Pineda és contundent: “Ho tinc, però no ho soc. Per això ho considere una anècdota. El verb ser imprimeix segell, mentre que tindre és un verb auxiliar. Si dic que soc, em condiciona. Si dic que ho tinc, el viu com una característica més, però no em limita”. La Síndrome de Down, afig, és “una cosa molt senzilla. Tots tenim 23 parells de cromosomes, i algunes persones, en el parell 21, tenim, no dos, sinó tres cromosomes. Això és la Síndrome de Down: una alteració cromosòmica. Ho va descobrir en el segle XIX John Langdon Down i, com va veure que englobava moltes característiques, el va definir com a síndrome. En el segle XX, els metges, en escoltar això de síndrome, van dir “és una malaltia” i van ficar la pota. No és una malaltia”.
Pablo Pineda ha convertit la inclusió social i laboral de les persones amb discapacitat en un projecte personal i professional. Encara que creu que la societat encara ha d’avançar molt perquè la inclusió siga una realitat, admet que hi ha avanços. És un optimista per naturalesa però no rebutja la crítica ni l’autocrítica. Als qui s’enfronten per primera vegada al món laboral els aconsella, sobretot, que no tinguen por, que confien en si mateixos.