El Centre de Restauració de Béns Mobles ha finalitzat la restauració de dues peces conservades a l’Arxiu Capitular de la Catedral de Tortosa.
Es tracta d’un exemplar del Directorium Inquisitorum de Nicolau Eimeric (1320-1399), un llibre manuscrit i il·luminat del segle XV. El seu autor, un dominic gironí que fou inquisidor general de la Corona d’Aragó durant la segona meitat del s. XIV, va escriure aquest manual adreçat als inquisidors.
L’altre document és la traça de la catedral de Santa Maria de Tortosa d’Antoni Guarc, que es conserva també a l’Arxiu Capitular. Està datada entre 1379 i 1382 i és considerada una de les més antigues d’Europa, si no la més antiga. El projecte parcial de la planta del temple està dibuixat a tinta damunt de pergamí i signat pel seu autor (d’en Anthony Guarc) al marge superior de l’anvers del document.
La restauració s’ha realitzat en el marc del programa de subvencions del Departament de Cultura per a la conservació-restauració del patrimoni moble català.
Restauració del còdex Directorium inquisitorum
El volum manuscrit en pergamí està compost per 115 bifolis i quatre folis distribuïts en 12 quadernets, amb cosit de nervi senzill i passada de fil simple, amb cadeneta als extrems. Pel que fa als elements sustentats, les anàlisis dutes a terme al laboratori del CRBMC han permès identificar diferents pigments en els elements miniats, com blau indi, blau esmalt, blau atzurita, verd malaquita, negre carbó, vermell cinabri, taronja mini, blanc de plom, làmina d’or i també tinta metal·lo àcida pel que fa al text.
Al marge de l’envelliment natural dels materials constitutius i del comportament del pergamí, com a material higroscòpic sensible a les condicions mediambientals, el còdex presentava canvis estructurals i altres alteracions quimicofísiques que posaven en risc el seu estat de conservació. Les patologies més evidents eren alteracions dimensionals del pergamí, deformacions, contracció i encongiment, així com enfosquiment i cremat perimetral dels fulls. D’altra banda, la majoria dels bifolis presentaven aurèoles, compactació i adhesió puntual entre els bifolis amb fragmentació local del pergamí. Tot plegat derivat, probablement, d’un incendi i de la consegüent humitat rebuda durant la Santa Església Catedral Basílica seua sufocació. Pel que fa als diferents elements sustentats s’evidenciava pèrdua d’estabilitat generalitzada per la solubilització d’aglutinants.
Els pigments patien manca de cohesió i es presentaven localment polsosos. S’apreciaven clivellats a les zones daurades i les tintes mostraven esvaïment, greu dilatació amb enfosquiment de suport i pèrdua, derivada també de la humitat rebuda.
Tot i que bona part de les alteracions identificades són irreversibles, la intervenció de conservació-restauració ha suposat l’estabilització del suport i dels elements sustentats i s’ha basat en els següents processos:
En primer lloc, es va dur a terme la fotografia científica del Còdex amb diferents radiacions (llum difusa, rasant, infraroja i ultraviolada) per tal de testimoniar l’estat de conservació de l’objecte en arribar al CRBMC i obtindre informació sobre les alteracions.
L’examen organolèptic va donar pas a l’estudi dels materials compositius amb diferents proves fisicoquímiques de solubilitat i estabilitat dels elements sustentats, i la presa de mostres per dur a terme la seua identificació.
Un cop caracteritzats els materials, es va fer una curosa neteja mecànica en sec per eliminar la pols superficial i altra brutícia tot respectant les dades codicològiques (les traces …). D’altra banda, l’estudi i registre del cosit va permetre el desmuntatge del còdex per tal de poder treballar bifoli a bifoli. Així es va realitzar el tractament dimensional amb aplicació puntual d’humitat i la separació i recuperació dels fragments de pergamins adherits. Encara amb el bloc desmuntat i sota lupa binocular es va dur a terme la fixació i consolidació dels pigments i tintes manuscrites així com la consolidació dels estrips perimetrals i pèrdues de suport.
Un cop estabilitzat el bloc i els elements sustentats, es va procedir al recosit del volum seguint l’esquema original registrat. L’enquadernació que presentava el còdex no es corresponia amb la coberta original i pressionava en excés el bloc de pergamí. El Directorium Inquisitorum hauria estat reenquadernat durant el s. XX. És per això que s’ha dut a terme una enquadernació de protecció amb material específic de
conservació.
El còdex s’ha emmagatzemat dins una capsa de cartó de conservació on descansarà en posició horitzontal juntament amb l’antiga enquadernació. Aquest sistema d’emmagatzematge li garanteix un primer embolcall neutre i estable, el preserva de la pols, de la llum, de tensions i de qualsevol manipulació directa. A més, d’acord amb els paràmetres de conservació preventiva, s’aconsella minimitzar el seu ús atès que es disposa de la digitalització que permet l’accés al contingut del volum sense malmetre l’original.
Restauració de la traça de la catedral de Santa Maria de Tortosa
A més de traces d’estilet i de puntes de compàs, s’aprecien algunes línies i contorns traçats a mà alçada amb tinta així com de dibuix preliminar fet amb grafit. Al revers del document hi ha diverses inscripcions, de diferents èpoques, també manuscrites a tinta.
El pergamí mostra les irregularitats pròpies de la pell de l’animal així com marques dels operaris que van tractar-la.
Pel que fa a l’estat de conservació, la traça presentava alteracions degudes a l’ús i manipulació del document, a més d’antigues reparacions dutes a terme en diferents moments al llarg del recorregut vital de la traça. Eren visibles diferents fragments de gasa adherida, de paper amb restes de tinta impresa i fins i tot un cosit amb fil vegetal emprat per a consolidar els estrips que suposaven un alt risc de fragmentació i pèrdua del suport. S’apreciaven també les ondulacions i deformacions pròpies del suport del pergamí com a material higroscòpic sensible a les condicions mediambientals. Cal destacar, però, la deformació que afectava el marge inferior de la traça, amb greu alteració estructural i gelatinització del pergamí derivada de l’atac d’humitat directa i localitzada. A la vegada, petits plecs i arrugues, marques de manipulació i clivellats amb trencament fibril·lar afectaven l’estabilitat quimicofísica de la traça. De manera puntual, i al marge de la brutícia generalitzada, eren visibles alguna taca de cera o d’excrements d’insecte, reserves i marques sobre el suport derivades de la col·locació de cintes autoadhesives que presentaven encara amb restes de cola.
La traça va arribar al Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya muntada sobre cartó ploma i fixada amb cintes de polièster com a dispositiu elaborat per a una antiga exposició de la peça.
La intervenció de conservació-restauració s’ha dut a terme al laboratori de document, obra sobre paper i fotografia del CRBMC i s’ha seguit els criteris de mínima intervenció, màxim respecte per la integritat de l’obra, reversibilitat i llegibilitat dels materials incorporats.
Dels diferents estudis i anàlisis dutes a terme per establir el procés de conservació i restauració, destaca l’observació macroscòpica realitzada amb lupa binocular de 45 augments, la qual va permetre localitzar les diferents perforacions del suport de pergamí derivades del mateix procés d’execució, que implica l’ús del compàs per fer el traç circular.
Aquesta dada va determinar el tipus d’intervenció que s’ha dut a terme, atès que calia documentar i preservar uns senyals originals; una informació que ja havia estat modificada en altres actuacions anteriors.
Per tal d’eliminar la brutícia superficial i les concrecions més adherides s’ha fet la neteja mecànica i en sec de la superfície del suport, sota observació macroscòpica i preservant qualsevol testimoni identificat. A continuació la hidratació i humectació puntual del suport ha permès la retirada dels antics fragments de paper i gasa que consolidaven els estrips del marge superior dret. Amb tot, però, el cosit fruit d’una actuació anterior que consolida l’estrip localitzat al marge inferior no s’ha retirat, s’ha conservat atès que no produïa tensió ni malmetia el suport original. Un cop net i estabilitzat el document, s’han consolidat els estrips i reintegrat les pèrdues de pergamí sempre que no s’hagin identificat com a pèrdues produïdes durant el tractament original d’elaboració d’aquest suport a partir de la pell.
El disseny del sistema de presentació final de la traça s’ha dut a terme amb paràmetres de conservació preventiva. La traça es disposa sobre suport de cartó de conservació de pH neutre, fixada amb aplicació de tires de paper japonès al perímetre que actuen com a tensors flexibles i permeten el moviment dimensional inherent al suport de pergamí. Aquest sistema permet l’emmagatzematge de l’obra dins capsa de cartó de conservació, aïllada de la incidència de llum i que cal preservar en condicions climàtiques adients i estables. A la vegada, tot i que s’aconsella minimitzar la seua exposició, el sistema permet mostrar la traça, que també ha estat digitalitzada per facilitar-ne la consulta. D’aquesta manera es pot accedir a la informació documental sense necessitat de manipulacions i riscos innecessaris.
