‘S’ha acabat el cicle europeu antiagrarista‘
Manuel Pimentel, exministre de Treball, va saber expressar amb summa claredat el que molts agricultors venim denunciant en el seu llibre ‘La venjança del camp: Per què el sector primari és calcigat i perseguit per la mateixa societat a la qual dona menjar?’. Ara ha arribat a les meues mans un informe de Richard J. Schenk, investigador del Mathias Corvinus Collegium (MCC) de Brussel·les, titulat ‘La guerra silenciosa contra l’agricultura’, que incideix en el llarg i cruel maltractament de les institucions cap al camp europeu.
Afirma Schenk que l’origen de la Comunitat Econòmica Europea va establir com a prioritats l’augment de la productivitat agrària, la millora del nivell de vida dels agricultors i uns preus raonables per als consumidors. Després de la segona guerra mundial, Europa va prometre “no tornar a passar fam” i ho va complir. Mentre que en 1950 una llar europea mitjana gastava el 50% dels seus ingressos en aliments, en 1990 eixe percentatge es va reduir al 15%.
La Política Agrícola Comuna (PAC), no obstant això, a partir dels huitanta va anar patint reformes per a evitar els cèlebres “munts de mantega” i “llacs de vi”. La reforma MacSharry de 1992 va marcar un canvi dirigit a incloure la protecció del medi ambient al mateix nivell que l’activitat agrària. Com a conseqüència, “els agricultors europeus van haver de complir cada vegada més objectius ecologistes amb menys diners”.
Però la situació s’ha tornat insuportable amb la imposició d’un “tercer règim agrari”, tal com ressalta Schenk, que relega la producció d’aliments al final de la cua i la subordina a exigències ambientals amb tints ideològics radicals i sense base científica que, senzillament, són impossibles de complir. El Pacte Verd Europeu, amb l’Estratègia de la Granja a la Mesa com a ariet, és un eslògan pseudoecologista que ve a dir que “la seguretat alimentària ja no pot ser l’objectiu immediat de les polítiques agràries europees, ja que l’acció pel clima és el requisit previ de totes les polítiques agràries. Per tant, moltes mesures de la UE ara tenen com a objectiu actiu la reducció de la producció agrària”.
L’informe continua detallant les revoltes del sector primari, en particular dels ramaders dels Països Baixos i de la indústria forestal finlandesa, i adverteix que “si més estats membres s’alarmaren, podrien detindre el tercer règim agrícola abans que s’implemente completament”.
Perquè en eixes estem. Els agricultors d’Alemanya, França, Bèlgica, Polònia, Bulgària, Romania, Portugal i Espanya hem eixit al carrer per a dir que estem farts, que fins ací hem aguantat, que portem moltes dècades reivindicant unes polítiques agràries per als agricultors i els consumidors, que l’agricultura no és la culpable sinó l’aliada primera i imprescindible per a lluitar contra el canvi climàtic, que som els primers ecologistes, els que mantenim el bosc verd que mai es crema i els que subministrem aliments amb els màxims estàndards de frescor, qualitat, traçabilitat, seguretat alimentària i menor petjada de carboni.
El seriós i durador treball de pressió i interlocució amb l’Administració que duem a terme les organitzacions professionals agràries durant els últims anys està collint alguns assoliments, pocs i insuficients de moment, però no ens rendirem fins a aconseguir tot el que mereixem. AVA-ASAJA va començar el 26 de gener el calendari de mobilitzacions i les pròximes convocatòries en la Comunitat Valenciana seran, de manera unitària, el 15 de febrer a Castelló, el 16 de febrer a Alacant i el 22 de febrer a València, sense descartar noves protestes.
Espere, pel bé de tota Europa, que estiguem efectivament en un punt d’inflexió i que puguem confirmar que es va acabar el cicle europeu antiagrarista. Els compromisos i els primers passos donats per la presidenta de la Comissió Europea, Ursula Von der Leyen, així com les últimes votacions del Parlament Europeu, van en la bona direcció. No entenem que els polítics continuen parlant de qui està darrere de les protestes, no volem que ens distraguen amb cortines de fum. Hi ha un problema real en l’agricultura i en l’autosuficiència alimentària europea i necessitem que posen solucions a llarg termini.
Cal no oblidar que al juny tenim eleccions europees i és important que, a l’hora de votar, tinguem en compte si els partits tenen entre els primers llocs de candidats a persones que coneixen la realitat de l’agricultura i que defendran eixe necessari canvi de cicle.