Dissabte 3 d’octubre es va celebrar davant el perill d’una “emergència roja” per perill d’abundants aigües, la festivitat del Sant Francesc d’Assís, fundador dels franciscans, clarisses i alhora, de les nostres mongetes del Monestir-Convent de la Divina Providència de la nostra ciutat de Vinaròs. Va ser tot un repte, però l’església del monestir es va omplir al complet de fidels.
A les 19 hores començava la celebració. Va estar presidida pel bisbe Monsenyor Sergi Gordo i participant com amb celebrant Josep Maria Garcia, delegat de Vida Religiosa-Consagrada de la Diòcesi de Tortosa. Com a diaca vam tindre al vinarossenc Sebastià Isael Pla Martorell. D’escolà va ajudar Carlos, antic exalumne del col·legi.
L’acte de benvinguda el vam escoltar en la veu de Sor Esperanza, la qual, entre altres coses recordava que este era un “Any Jubilar” a causa dels 800 anys de la defunció de Sant Francesc d’Assís. (* Anys 1181 o 1182 – + 03/10/1226), I recordava que es podia complir el jubileu complint els requisits oportuns.
Després d’encensar el Sr. Bisbe l’altar, començava la celebració. Amb la proclamació de les corresponents lectures en una festivitat tan important per a tota la família franciscana, Lourdes Simó va llegir solemnement el “Pregó”. La lectura de l’evangeli va ser a càrrec del diaca.
En l’homilia del Sr. Bisbe, este no es va deixar res ni a ningú. Al sant celebrant, al Monestir-Convent de les benvolgudes Clarisses, a la Paraula de Déu de les lectures, i a un llarg, però que molt llarg etc., només feia falta escoltar amb atenció, i estar pendent de les seues recomanacions i reptes, i per descomptat posar-los en pràctica.
Els que alguna cosa li coneixem, sabem de la senzillesa i humilitat del Sr. Bisbe, que va donar ell sol la comunió, i va tindre un gest recordant la fraternitat i pobresa de l’acte i de Sant Francesc. Ens va demanar que resàrem per mossén Emilio, ingressat en un hospital de Castelló, i excusava l’absència de mossén Maxi de la parròquia Arxiprestal i de mossén Carlos de la parròquia de Santa Magdalena, els quals estaven realitzant les seues corresponents misses. Es va dirigir primer de tot, a la cancel·la d’entrada de l’església, per als qui ho desitjaren, pogueren saludar-ho personalment d’un en un.
Si, ja sé que són coses que per a alguns poden passar desapercebudes, però que honren al nostre Sr. Bisbe que bastant temps abans del començament de la cerimònia, va estar acompanyant i dialogant amb la comunitat. Cal destacar que es va jugar “el tipus” per l’alerta roja.
Tot va eixir bé. Només em queda acomiadar-me amb les paraules del “pobrecillo de Asís”. Pau i bé.
Informació i foto: Salvador Quinzá Macip.
