Discurs del president de la Comunitat Valenciana, Carlos Mazón, per a anunciar la seua dimissió un any després del desastre de la DANA.
«Bon dia a tots i gràcies per acudir a esta compareixença especial, anunciada i meditada. Complit el primer aniversari de la nostra pitjor tragèdia com a poble, he decidit, per primera vegada en 12 mesos, fer un balanç més personal. Durant tot este temps sempre he mantingut el mateix criteri: davant una situació tan greu com la que hem afrontat, parlar de la meua situació personal, orgànica o del meu futur polític em semblava una frivolitat. Eixe desgast el vaig assumir des del principi».
«La riuada que va destruir materialment i anímicament a la província de València va ser un tsunami inimaginable d’unes proporcions que encara no som capaces ni de visualitzar. Un territori equivalent a totes les illes Balears destrossat completament pel desbordament d’un barranc mortal, pel rècord històric de pluges a Espanya i per una revolució meteorològica sense precedents en la nostra història. Esta terra està acostumada a les gotes fredes de cada any, com les dos alertes roges que portem esta tardor, però no a la fúria de la naturalesa que vivim el 29 d’octubre de 2024».
«Durant este any des de la GVA hem fet tot, absolutament tot l’humanament possible per a la recuperació de les condicions bàsiques de normalitat. Reitere hui, una vegada més, que mai un govern autonòmic ha abordat un repte remotament semblant. Les dimensions materials, anímiques i psicològiques de la riuada no necessiten ser recordades. El sublim impacte en nombre d’hectàrees, vivendes, vehicles, collites, centres públics i privats, infraestructures de tota mena i sobretot en salut mental i personal ens va obligar al major esforç imaginable. Col·legis, centres de salut i hospitalaris, tramvia, metre, ponts, passarel·les, carreteres, llots, estris, vehicles de tota mena i fins a l’Albufera de València; en temps rècord, hui són reptes superats o en procés de finalització. Que prompte es diu i que prompte s’ha fet. Quan comencem a reconstruir la província calculem que anàvem a tardar més de tres anys a reparar el que hem aconseguit fer en mesos».
«Tot este desplegament l’estem fent sols, sense una sola aportació a fons perdut del Govern. Amb la mera, insultant i increïble única autorització per a endeutar-nos encara més. Més deute per als pitjor finançats i els més abandonats. Negant-nos fins i tot el FLA extraordinari».
«La falta d’ajuda en les dramàtiques primeres hores va ser clamorosa, i continua sent igual hui dia. Volíem ajuda, la demanem, i mai la rebem».
«Però el mal que s’ha produït no és només material, és sobretot emocional. El primer i més important, pel record de les 229 persones que van perdre la vida. El dolor és inimaginable, no sols per a les famílies, sinó també per a tot el poble valencià i espanyol que aquells dies es va bolcar a traure el millor de si mateix per a ajudar en un escenari apocalíptic. Les imatges de solidaritat d’aquells dies són el millor raig d’esperança d’estos últims 12 mesos».
«Les ferides materials s’estan curant. El vicepresident Gan Pampols va vindre amb l’encàrrec de dissenyar un pla que permetera que el que va succeir l’any passat no puga tornar a ocórrer. Tot el Consell s’ha bolcat a reconstruir València, cada un d’ells en l’àmbit de les seues competències i l’han fet de manera exemplar».
«És veritat que hi ha coses que queden per fer. Algunes escandaloses com les obres del barranc de Poyo que el Govern d’Espanya es nega a executar, igual que es va negar a fer-les fins i tot quan ja estaven pressupostades».
«Però hui no he vingut ací per a parlar de la recuperació material, he vingut a parlar de les seqüeles emocionals de la riuada. Especialment de les víctimes, però també de les de la resta de la societat valenciana».
«Com deia al principi d’esta compareixença, hui és el primer dia, com a excepció, que faré referència a la meua persona. Després d’estos dies de recordatori i aniversari; duros, profunds, esquinçadors, i per què no dir-ho, crispats i a vegades, cruels, vull compartir la reflexió que porte fent des de la riuada. I és moment de reconéixer els errors propis. Aquells que em situen en el centre de la crítica política com a màxim responsable de la Generalitat Valenciana en el pitjor dia de la nostra història i en els immediatament posteriors. M’agradaria enunciar-los expressament:
Permetre que es generaren tota classe de faules molt doloroses per no donar explicacions a temps.
No demanem la declaració d’emergència nacional perquè segons el mateix Govern no anava a portar més efectius ni anava a fer que arribaren abans. La realitat és que els dies posteriors descobrim que ens van voler deixar solos per estratègia política. El president del meu partit me’l va aconsellar, i tenia raó.
La meua ingenuïtat manifesta de creure que per rebre de manera amable al Govern els primers dies, l’ajuda s’anava a accelerar.
I, sobretot, mantindre l’agenda del dia. És cert que amb les dades de migdia, amb la CHJ certificant que el Barranc de Poio estava sec i el Xúquer podia absorbir l’aigua d’un Magre en tendència descendent, amb el temporal anant-se’n a Cuenca a les 6 segons l’AEMET, sense ni una gota d’aigua a Paiporta o Catarroja, era inimaginable que unes poques hores després el Pedrís passara d’estar sec a ser un parany mortal. Però també és veritat que en l’altra punta de la província, i sense relació amb el Pedrís, al migdia el temporal se centrava en Utiel i jo deguí haver tingut la visió política de cancel·lar la meua agenda i desplaçar-me cap allí.
Amb això vaig cometre un altre error: permetre que s’instal·lara en l’imaginari social la idea d’un president alié a l’emergència durant aquella fatídica vesprada. Sense oblidar que, com ha quedat acreditat, la informació clau d’eixa mateixa vesprada, que va ser el desbordament mortal del Barranc de Poio, mai la vam saber».
«Sé que vaig cometre errors, els reconec i viuré amb ells tota la meua vida. He demanat perdó i hui ho torne a repetir. Però cap d’ells va ser per càlcul polític o per mala fe. No sabíem que el Barranc de Poyo es desbordava. No vam saber que hi havia morts fins a la matinada del 30 ni que la tragèdia poguera tindre eixa magnitud. Des del mateix matí del dia 30 ens vam fer càrrec d’un treball ingent i inimaginable pràcticament sols, i segur que va haver-hi coses que degueren funcionar millor, però mai escatimem en recursos, en esforç i en treball incansable davant una devastació inimaginable».
«Més enllà d’estos errors que reconec sense ambages, també és cert que hi ha hagut una campanya brutal en la qual alguns han intentat convertir en esport nacional anomenar-me assassí. Per a això no han escatimat ni en mentides ni en pressupost. Han arribat a dir que aquella vesprada vaig estar d’aniversari, amb polítics i expolítics, incomunicat, amb el mòbil apagat, dissenyant l’urbanisme depredador i per descomptat el repugnant ataque masclista que ni tan sols esmentaré, tot això mentres, alhora, els mateixos afirmaven sense cap gènere de dubtes que jo estava interferint o retardant l’alerta. I tot això per a tindre una excusa per a tapar les tremendes fallades que van tindre aquella vesprada les agències del Govern i per a, de nou, oferir la pitjor cara d’un ADN ja conegut en l’esquerra: aprofitar la mort i la tragèdia per a fer política».
«Mentres uns utilitzen la desgràcia com a excusa, jo no posaré cap. La realitat és que hui soc focus de crítica, soroll, odi i crispació. Potser és eixe el gran escull que quede per superar. Un escull que es produïx en paral·lel en renàixer que està vivint València amb una recuperació que, en tot el que té a veure amb la Generalitat, avança a pas ferm malgrat el dolor i els nombrosos obstacles».
«Fa un any vaig traslladar a la societat valenciana que em comprometia a garantir la reconstrucció. Des de llavors he eixit de tots els càlculs polítics personals perquè sé que la meua vida, també la política, va canviar el 29 d’octubre per sempre. Mai he sigut alié a l’estat d’ànim de l’opinió pública, però he intentat batallar perquè es coneguera la realitat de moltes coses que van succeir el dia 29 en la gestió de l’emergència i que expliquen la magnitud de la tragèdia i les seues verdaderes causes. Fa mesos semblava impossible que algú creguera molts dels arguments que hem defés des del principi: que la CHJ no va avisar del desbordament del barranc, que l’AEMET va dir que a les 6 el temporal se n’anava a Conca, que ningú havia previst la magnitud de les pluges, que els mesuradors no funcionaven o que les obres haurien evitat la tragèdia. Hui dia, tot això s’ha pogut demostrar».
«Però sé que el soroll que hi ha al voltant de la meua persona és l’excusa perfecta per a ocultar l’assumpció de responsabilitats del Govern. Tant en la informació errònia que van traslladar el 29 d’octubre, com en el retard de l’ajuda els dies posteriors, com en la pèssima labor de reconstrucció que estan duent a terme. Jo, no obstant això, no els anomenaré assassins per errar en les seues prediccions».
«Estos mesos han sigut duríssims, i no vull ni per un segon que em malinterpreten: les víctimes tenen tot el dret a expressar-se com consideren. Sempre he posat per davant d’absolutament tota la responsabilitat i el compromís de la recuperació de la meua terra, contra vent i marea. Liderar eixe treball, ben canalitzat ja, requerix una força especial que ni jo ni la meua família tenim. Ja no. I com el primer és la missió que este poble continua tenint per davant, ha de tindre l’impuls que mereix. Algú que amb la majoria que clarament van votar els valencians, complete i consolide este nou temps que necessita la Generalitat. Que demostre que el Govern ja no té excuses per a poder continuar arrossegant els peus. Que ja no hi haja campanya d’odi ni assenyalament contra ningú que justifique abandonar i menysprear a tota una terra».
«Em dirigisc, per tant, també i en este moment, a eixa majoria parlamentària viva, vigent i en marxa. La que ha acabat amb l’impost de successions i molts altres, amb la imposició educativa i amb la política separatista com a negoci lingüístic. La que continua abaixant impostos, construïx per fi centres de salut, hospitals, col·legis i tramvies. La que ha portat la gratuïtat educativa total de 0 a 3 anys, declara la guerra a la burocràcia, reclama l’aigua que ens mereixem, protegix la nostra agricultura amb sentit comú i, en definitiva, defén la llibertat. És la majoria que està liderant la reconstrucció i no podem permetre que ningú la pare. Apel·le a la responsabilitat d’eixa majoria per a elegir un nou President de la Generalitat».
«Els puc assegurar que per voluntat personal hauria dimitit fa temps. Hi ha hagut moments insuportables per a mi, però sobretot per a la meua família. Creia de cor que em seria més fàcil demostrar des d’esta talaia el que va ocórrer en la gestió de l’emergència, la informació de la qual no vam disposar, les ajudes que no van arribar. I, sobretot, que podria ajudar a alçar esta terra després de la devastació. Però ja no puc més. Sé que el futur President serà capaç de continuar amb la reconstrucció, i potser precisament la meua marxa fa que s’enfoque esta tragèdia amb l’objectivitat que requerix».
«Només vull demanar-los una última reflexió. El Govern d’Espanya, amb el seu president al capdavant, ha negat ferramentes en la reconstrucció només per a danyar-nos políticament, ha volgut usar a les víctimes com a ariet i ni demanant ajuda o recursos ens ho van donar ni tan sols en els dies posteriors a la tragèdia quan els necessitàvem amb urgència».
«Espere que, quan baixe un poc el soroll, la societat puga distingir entre un home que s’ha equivocat i una mala persona».
«Però ara toca afrontar el futur amb l’esperança i la fortalesa que la Comunitat Valenciana està demostrant cada dia. Ha sigut un honor servir a la meua terra com *President de la Generalitat. Moltes gràcies a tots els que m’han ajudat a fer-ho realitat».
Informació i foto: Generalitat Valenciana.
