El 2 de febrer se celebra, en tot el Planeta, el Dia Mundial dels Aiguamolls. La data commemora la firma del Conveni Internacional sobre Zones Humides a la ciutat iraniana de Ramsar, en 1971.
Un dels principals assoliments d’este Conveni va ser la creació d’una Llista d’Aiguamolls d’Importància Internacional que en l’actualitat està composta per 2.525 aiguamolls pertanyents a 172 països i amb més de 257 milions d’hectàrees d’aiguamolls protegits. En el territori espanyol s’han declarat, des de 1982, setanta-sis zones humides sota el paraigua del Conveni Ramsar, amb un total de 313.089 hectàrees. D’ells, només 7 es troben reconeguts en el territori de la Comunitat Valenciana.
Recordem que, a més d’estos llocs amb denominació Ramsar, existixen, en la península Ibèrica, centenars d’altres aiguamolls sota altres figures legals de protecció, com a Espais Naturals Protegits, Xarxa Natura 2000 (Zones Especials de Conservació-ZEC i Zones d’Especial Protecció per a les Aus-ZEPA), Inventari Espanyol de Zones Humides, Zones de Domini Públic, paratges naturals municipals o reserves de fauna, etc., que són també importantíssims per a la vida.
I si ens centrem en la nostra comarca del Baix Maestrat (al nord-est de la província de Castelló), les zones humides que sobreviuen als impactes del desenvolupisme i el canvi climàtic són variades i importants.
Esmentem la marjal o Prat de Peníscola amb importants poblacions de peixos endèmics en perill d’extinció; les desembocadures de molts rius, rambles i barrancs, com el Sénia, Servol i Aiguaoliva a Vinaròs; el Sec i Alcalá o Barranquet a Benicarló; el San Miguel en Alcossebre…; les importants llacunes endorreiques interiors de Sant Mateu, La Jana i Salzadella, totes afectades per afeccions agrícoles i de drenatges artificials; basses de tota mena com el Vaig moldre Noguera en el riu Sénia, al seu pas per Planes Altes a Vinaròs; bassa del reg de l’Iryda a Sant Jordi, com a important àrea de descans i cria de poblacions d’aus limícoles i aus aquàtiques; bassa de Lores a Traiguera o la d’Albert en Santa Magdalena de Polpis…; desenes d’aiguamolls, catalogats o no, però TOTS protegits per les nombroses legislacions vigents, com la Llei 7/2016, de 30 de setembre, de reforma de l’article 15 de la Llei 11/1994, de 27 de desembre, d’Espais Naturals Protegits de la Comunitat Valenciana.
Necessitem als nostres aiguamolls, SÍ. Els diem marjals, prats, albuferes, torberes, llacunes, basses, saladars, tolles, *clots, *tolls, desembocadures de rius, rambles i barrancs, etc. Són hàbitats únics que actuen com a reservoris d’aigua dolça i embornals de gasos d’efecte d’hivernacle. Regulen el clima, les inundacions i les avingudes torrencials; són autèntiques depuradores naturals d’aigües; alberguen una biodiversitat endèmica.
Desgraciadament, més del 90% dels aiguamolls del món ja han desaparegut des del segle XVIII, sent la seua velocitat de pèrdua tres vegades superior a la dels boscos, i els que encara sobreviuen continuen sent mal gestionats, amenaçats i descurats. Els seus problemes són recurrents i diversos, amb greus i seriosos impactes urbanístics i turístics; amb males praxis agrícoles; amb continus abocaments de contaminants i aigües residuals; amb seriosos impactes per incendis, caça, introducció d’espècies exòtiques, pressió humana, etc. Si a més li unim els tremends impactes del canvi climàtic, amb períodes recurrents de sequeres i inundacions, perquè ens queda un futur poc esperançador per als aiguamolls si no es prenen serioses mesures de protecció i restauració d’estos fràgils ecosistemes.
Informació i foto: APNAL.